divendres, 21 de gener de 2011

DON FABRIZZIO



L’aparició del cadàver de Jaume Costa al pàrquing de la finca senyorial de Prince Building, nu i desprenent una forta olor a perfum femení, desferma un munt de sospites entre la classe política i periodística que veu darrere d’aquell assassinat la mà implacable de la venjança immobiliària, ja que Jaume Costa era regidor per Annabor, diputat provincial i, sobretot, president de la comissió d’obres públiques de Corporació Intercomarcal, entitat presidida i governada pel president del PGiF, Don Fabrizzio Malassagna.
Aviat les primeres sospites, interessades, recauran en Consol Martí, una veïna que regenta un meublé i amb qui Jaume Costa manté relacions extramatri- monials. Però l’inspector Lluís Rossell no es deixarà endur per les meres aparences. Aviat apareixeran darrere d’aquell assassinat els interessos de les contructores en la concessió de les obres del futur aeroport intercomarcal. I a més, faran acte de presència durant la investigació dos nous elements: uns llibres de comptabilitat B i l’interés que un empresari té a adquirir-los a fi d’aportar una prova contundent a favor de la querella interposada contra el seu vell amic Don Fabrizzio…  Tot molt explosiu!
 
(fragment del primer capítol)

"En passar Morvedre, decidí que no avisaria la policia. La trucada quedaria enregistrada i es posaria en un compromís. A hores d’ara, es va justificar, algun altre veí devia haver trobat el cadàver. I va continuar conduint, xafant l’accelerador, perquè una vegada s’havia decidit a oblidar l’incident, podia allunyar-se sense sentir cap remordiment. Va agafar el bypass, després de pagar el peatge. Va deixar a la dreta l’autovia de Madrid i es va enfilar per la de Silla. Va deixar la fàbrica Ford a la dreta. Li van venir al cap els dos cotxes entre els quals hi havia el cadàver. El Focus de quatre portes, color blau mar. Li va tornar al cap l’escena del matí i, de colp, va fer una brusca frenada, desviant-se cap al voral de l’autovia. Li van tornar els mateixos batecs de cor que quan va descobrir les cames del cadàver. La mateixa suor freda, però més abundant. Va acabar de frenar mentre recitava una lletania de renecs. Volia plorar de ràbia, però no aconseguia fer rajar cap llàgrima. Aporrejava el volant, el vidre de la finestra esquerra del cotxe, es pegava al cap… “Com no ho havia pensat abans!”, va exclamar. “I, ara, què? En quin embolic em puc veure. Déu meu!” En aquell moment va sonar el mòbil. Va prémer el botó. “Sí…”, va fer amb l’esglai a la gola.

—Tomàs —va sentir la veu de la dona.
Es va espantar. Mai no l’havia cridat tan matí. Senzillament perquè es llevava de les vuit en endavant. Va mirar el rellotge. Eren les sis i vint.
—Tomàs —va tornar a sentir la veu preocupada.
—Sí… —va dir, intentant que la veu no reflectís el seu estat d’ànim.
—Tenim tota la policia al pàrquing, saps? M’ho ha contat Irene, que el timbre me’l cremava. Ha despertat el Carles i el Joan, saps, angelets…
Les cames li tremolaven. Ara ja era tard per a tot. Per a rectificar. Va pensar en Isabel i en els dos fills. Allò que l’havia fet frenar tan bruscament no havia estat més que el record d’un detall que fins ara li havia passat per alt. En acostar-se al cadàver per la part posterior del Focus, hi havia posat la mà dreta. Què passaria quan la policia descobrís les empremtes dactilars que hi havia deixat?
—Però, què…, què ha passat? —va preguntar en veure que la dona se n’anava per les rames, com sempre.
—Que Jesús, l’home d’Irene, ha descobert un cadàver, tot nuet, entre dos cotxes, a la nostra planta d’aparcament. S’ha emportat un ensurt de por!
Jesús era un comercial de ceràmica que havia d’agafar l’avió a les nou des de Manises per dirigir-se a Turquia.
—Un cadàver? Quin cadàver? Jo no n’he vist cap —va mentir.
—És el cadàver del senyor Jaume Costa, el veí amb qui em vaig enfrontar en la junta passada, que li vaig dir del mal que havia de morir, a ell i a tota la colla de cacics que tenim a la finca, per allò de les quotes de participació, te’n recordes, que t’ho vaig contar?
—I tant… —Es va espantar encara més. Allò complicaria la situació. La dona es va enfrontar acaloradament al senyor Jaume Costa perquè va ser el que més aferrissadament defensà els drets adquirits. Amb la fortuna que se li atribuïa! I és que n’hi ha que si el món fos un ou se’l xuclarien i després es fotrien la closca. Ara l’havien trobat mort al pàrquing i ell havia deixat les empremtes dactilars en un dels cotxes.
—Viu al portal A, el que mira a ponent —el va fer retornar en si la dona.
—I què collons m’importa a mi on viu ni el que li ha passat? —va exclamar amb els nervis descontrolats. Sí, ara hi queia. Els ulls i la boca oberts, amb la cara d’espant que feia, li havien impedit reconèixer-lo. Aquell era un desgraciat de qui tothom sabia que estava en política per enriquir-se. Un corrupte. Tenia un Jaguar groc que aparcava uns sis cotxes més a l’esquerra d’ell. Fora del pàrquing, on havien coincidit només un parell de vegades per raons d’horari, a penes s’havia creuat amb ell en unes poques ocasions camí dels portals respectius. L’havia vist, això sí, en alguns actes oficials, com a regidor, portant alguna reina fallera del bracet, o retratat als diaris quan l’oposició l’acusava per alguna raó. Però com que no era gran fisonomista, ell, en veure’l amb els ulls i la boca oberts, els cabells esbullats, no l’havia reconegut. Ara que la dona li havia confirmat la identitat, sí, devia ser ell."

Primeres bones impressions sobre Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building. Espere que m'envieu les vostres si la llegiu.

"Hola Joan, expresar-te la mes sincera felicitació. és una gran obra. M'ha impresionat. Has posat moltes cartes damunt la taula i sense por. Espere l'altra teua gran obra, dessitge que siga prompte."
Empar Pons, professora.

"L'enhorabona per la novel·la de don Fabrizzio, me l'he llegida pràcticament de dos tirades en un viatge d'anada i tornada a Barcelona"
Josep Forcadell, catedràtic Univ. Alacant.

"És una obra fresca però intrigant, valenta. No comenceu a llegir-la després de sopar. Us hi podeu quedar enganxats tota la nit."
J.E. Iriarte, prof. IES de Massamagrell.

"Moltes felicitats, Joan. I com diu la cançoneta, que en complisques molts més.
He tardat un poc a acabar de llegir la novel·la perquè, a més del tràfec de fi de curs, (...). Molt bona! D'altra banda, qui ens havia de dir que, en lloc de fer-ho la justícia, series tu qui liquidara don Fabrizzio. Gràcies en nom de tots els contribuents. A veure si hi ha sort i la realitat imita la ficció. Salut i una abraçada."
Vicent Pallarés, professor IES d'Onda i escriptor.

"En tot el cap de setmana no vaig poder eixir amb els amics perquè em vaig quedar enganxat llegint la novel·la."
Un jove de Carcaixent. 
"Joan, vull felicitar-te públicament pel dolor d'estómac que vaig patir, degut a les riotes, fa quinze dies llegint la teua novel·la genial... I sobre l'argument, molt bo el romàntic del desenllaç: la vida real és més prosaica, avorrida i prozaica degut al "Prozac."
Toni Pitarch, professor d'Història 

"Joan, espectacular la lectura de Don Fabrizzio. He parlat amb Dolors (edicions 96) i per setembre muntarem una potent presentació del teu llibre a la ciutat de València. Enhorabona amic."
 Diego Gómez, expresident d'Escola Valenciana.

Ressenya i crítica a Triticària:
http://vicentsanz.wordpress.com/2012/06/09/don-fabrizzio-i-un-cadaver-al-prince-building/
 

Torna al BLOC