divendres, 21 de gener del 2011

DON FABRIZZIO i CIUTAT DE CORRUPCIONS


C
L’aparició del cadàver de Jaume Costa al pàrquing de la finca senyorial de Prince Building, nu i desprenent una forta olor a perfum femení, desferma un munt de sospites entre la classe política i periodística que veu darrere d’aquell assassinat la mà implacable de la venjança immobiliària, ja que Jaume Costa era regidor per Annabor, diputat provincial i, sobretot, president de la comissió d’obres públiques de Corporació Intercomarcal, entitat presidida i governada pel president del PGiF, Don Fabrizzio Malassagna.
Aviat les primeres sospites, interessades, recauran en Consol Martí, una veïna que regenta un meublé i amb qui Jaume Costa manté relacions extramatri- monials. Però l’inspector Lluís Rossell no es deixarà endur per les meres aparences. Aviat apareixeran darrere d’aquell assassinat els interessos de les contructores en la concessió de les obres del futur aeroport intercomarcal. I a més, faran acte de presència durant la investigació dos nous elements: uns llibres de comptabilitat B i l’interés que un empresari té a adquirir-los a fi d’aportar una prova contundent a favor de la querella interposada contra el seu vell amic Don Fabrizzio…  Tot molt explosiu!
 
(fragment del primer capítol)

"En passar Morvedre, decidí que no avisaria la policia. La trucada quedaria enregistrada i es posaria en un compromís. A hores d’ara, es va justificar, algun altre veí devia haver trobat el cadàver. I va continuar conduint, xafant l’accelerador, perquè una vegada s’havia decidit a oblidar l’incident, podia allunyar-se sense sentir cap remordiment. Va agafar el bypass, després de pagar el peatge. Va deixar a la dreta l’autovia de Madrid i es va enfilar per la de Silla. Va deixar la fàbrica Ford a la dreta. Li van venir al cap els dos cotxes entre els quals hi havia el cadàver. El Focus de quatre portes, color blau mar. Li va tornar al cap l’escena del matí i, de colp, va fer una brusca frenada, desviant-se cap al voral de l’autovia. Li van tornar els mateixos batecs de cor que quan va descobrir les cames del cadàver. La mateixa suor freda, però més abundant. Va acabar de frenar mentre recitava una lletania de renecs. Volia plorar de ràbia, però no aconseguia fer rajar cap llàgrima. Aporrejava el volant, el vidre de la finestra esquerra del cotxe, es pegava al cap… “Com no ho havia pensat abans!”, va exclamar. “I, ara, què? En quin embolic em puc veure. Déu meu!” En aquell moment va sonar el mòbil. Va prémer el botó. “Sí…”, va fer amb l’esglai a la gola.

—Tomàs —va sentir la veu de la dona.
Es va espantar. Mai no l’havia cridat tan matí. Senzillament perquè es llevava de les vuit en endavant. Va mirar el rellotge. Eren les sis i vint.
—Tomàs —va tornar a sentir la veu preocupada.
—Sí… —va dir, intentant que la veu no reflectís el seu estat d’ànim.
—Tenim tota la policia al pàrquing, saps? M’ho ha contat Irene, que el timbre me’l cremava. Ha despertat el Carles i el Joan, saps, angelets…
Les cames li tremolaven. Ara ja era tard per a tot. Per a rectificar. Va pensar en Isabel i en els dos fills. Allò que l’havia fet frenar tan bruscament no havia estat més que el record d’un detall que fins ara li havia passat per alt. En acostar-se al cadàver per la part posterior del Focus, hi havia posat la mà dreta. Què passaria quan la policia descobrís les empremtes dactilars que hi havia deixat?
—Però, què…, què ha passat? —va preguntar en veure que la dona se n’anava per les rames, com sempre.
—Que Jesús, l’home d’Irene, ha descobert un cadàver, tot nuet, entre dos cotxes, a la nostra planta d’aparcament. S’ha emportat un ensurt de por!
Jesús era un comercial de ceràmica que havia d’agafar l’avió a les nou des de Manises per dirigir-se a Turquia.
—Un cadàver? Quin cadàver? Jo no n’he vist cap —va mentir.
—És el cadàver del senyor Jaume Costa, el veí amb qui em vaig enfrontar en la junta passada, que li vaig dir del mal que havia de morir, a ell i a tota la colla de cacics que tenim a la finca, per allò de les quotes de participació, te’n recordes, que t’ho vaig contar?
—I tant… —Es va espantar encara més. Allò complicaria la situació. La dona es va enfrontar acaloradament al senyor Jaume Costa perquè va ser el que més aferrissadament defensà els drets adquirits. Amb la fortuna que se li atribuïa! I és que n’hi ha que si el món fos un ou se’l xuclarien i després es fotrien la closca. Ara l’havien trobat mort al pàrquing i ell havia deixat les empremtes dactilars en un dels cotxes.
—Viu al portal A, el que mira a ponent —el va fer retornar en si la dona.
—I què collons m’importa a mi on viu ni el que li ha passat? —va exclamar amb els nervis descontrolats. Sí, ara hi queia. Els ulls i la boca oberts, amb la cara d’espant que feia, li havien impedit reconèixer-lo. Aquell era un desgraciat de qui tothom sabia que estava en política per enriquir-se. Un corrupte. Tenia un Jaguar groc que aparcava uns sis cotxes més a l’esquerra d’ell. Fora del pàrquing, on havien coincidit només un parell de vegades per raons d’horari, a penes s’havia creuat amb ell en unes poques ocasions camí dels portals respectius. L’havia vist, això sí, en alguns actes oficials, com a regidor, portant alguna reina fallera del bracet, o retratat als diaris quan l’oposició l’acusava per alguna raó. Però com que no era gran fisonomista, ell, en veure’l amb els ulls i la boca oberts, els cabells esbullats, no l’havia reconegut. Ara que la dona li havia confirmat la identitat, sí, devia ser ell."

Primeres bones impressions sobre Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building. Espere que m'envieu les vostres si la llegiu.

"Hola Joan, expresar-te la mes sincera felicitació. és una gran obra. M'ha impresionat. Has posat moltes cartes damunt la taula i sense por. Espere l'altra teua gran obra, dessitge que siga prompte."
Empar Pons, professora.

"L'enhorabona per la novel·la de don Fabrizzio, me l'he llegida pràcticament de dos tirades en un viatge d'anada i tornada a Barcelona"
Josep Forcadell, catedràtic Univ. Alacant.

"És una obra fresca però intrigant, valenta. No comenceu a llegir-la després de sopar. Us hi podeu quedar enganxats tota la nit."
J.E. Iriarte, prof. IES de Massamagrell.

"Moltes felicitats, Joan. I com diu la cançoneta, que en complisques molts més.
He tardat un poc a acabar de llegir la novel·la perquè, a més del tràfec de fi de curs, (...). Molt bona! D'altra banda, qui ens havia de dir que, en lloc de fer-ho la justícia, series tu qui liquidara don Fabrizzio. Gràcies en nom de tots els contribuents. A veure si hi ha sort i la realitat imita la ficció. Salut i una abraçada."
Vicent Pallarés, professor IES d'Onda i escriptor.

"En tot el cap de setmana no vaig poder eixir amb els amics perquè em vaig quedar enganxat llegint la novel·la."
Un jove de Carcaixent. 
"Joan, vull felicitar-te públicament pel dolor d'estómac que vaig patir, degut a les riotes, fa quinze dies llegint la teua novel·la genial... I sobre l'argument, molt bo el romàntic del desenllaç: la vida real és més prosaica, avorrida i prozaica degut al "Prozac."
Toni Pitarch, professor d'Història 

"Joan, espectacular la lectura de Don Fabrizzio. He parlat amb Dolors (edicions 96) i per setembre muntarem una potent presentació del teu llibre a la ciutat de València. Enhorabona amic."
 Diego Gómez, expresident d'Escola Valenciana.

Ressenya i crítica a Triticària:
http://vicentsanz.wordpress.com/2012/06/09/don-fabrizzio-i-un-cadaver-al-prince-building/ 



           EL SUBMÓN DE LES CLAVEGUERES AL SERVEI DE L'ESCRIPTURA

Fa uns mesos em van demanar d'escriure una ressenya per a la darrera novel·la de Joan Pla, Ciutat de corrupcions. De sobte vaig sentir pànic, al fracàs o ves a saber què... finalment vaig acceptar el repte i estic ben contenta. Llavors podeu llegir el que vaig escriure que ha estat publicat per L'Agrupació Borrianenca de Cultura, sota el títol LES MISÈRIES DE LA BAIXA POLITICA, inclòs en la revista que editen els de l'agrupació en l'apartat dels «BURIS-ANA», Butlletí 222.





LES MISÈRIES DE LA BAIXA POLÍTICA

En Ciutat de corrupcions, Joan Pla, (Artana-la Plana Baixa, 1942), ha passat de la novel·la negra en què es va etiquetar Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, a l’acció trepidant, emmarcada dins el més pur estil del thriller a què es veu abocat el lector en aquesta segona novel·la, una tensió que ha sabut transmetre més enllà dels personatges. Tot novament amerat amb un punt de vista i un context molt personal i pròxim a les circumstàncies vitals de l’autor recentment nomenat fill adoptiu de Borriana.
        Aquesta història comença amb un narrador omniscient, és a dir, que ho sap tot; de fet al cap de poques línies ens trobem un signe de complicitat amb el lector qui avisa que estan a punt de succeir un grapat d’esdeveniments: «Pepito Verdaguer va eixir al balcó [...] El cel era ben diàfan. No es veia ni a llevant ni a ponent cap núvol amenaçador. No hi havia cap senyal que fera preveure el canvi tan dràstic que patiria la seua vida en poques hores». L’assassinat fortuït de l’empresari Josep Verdeguer; la reacció insospitada del fill, Pepito Verdeguer, que descobrint de seguida qui és l’assassí ha ordit una venjança que el beneficia personalment, per això no pensa delatar-lo a la policia. Fet i fet, aquesta oportunitat immillorable no es pot desaprofitar —ja ho diu el refrany: qui té ocasió, que la prenga—, pot permetre-li millorar la malmesa situació a què la crisi ha abocat l’empresa immobiliària; una trànsfuga, Teresa Pruneda; ocultació de proves inculpatòries; un cos policial perdut al bell mig d’una investigació poc fructífera i sense un mòbil clar d’assassinat. Al remat, un grapat d’ingredients que posen en marxa aquesta novel·la vibrant, estructurada en quatre capítols i dos epílegs breus, que el lector es veu obligat a llegir sense descans fins al final. Però, si concloem que ja està tot dit i encara som al primer capítol, estem equivocats. Així les coses, com més va, més es poden anar complicant, ja que sempre hi ha un fil solt per on estirar i desembolicar la madeixa. Ara és una herència, la del alcalde i diputat de la Vall Blanca, obtinguda de manera poc clara; un exdetectiu privat sense escrúpols, contractat per fer la feina bruta, qui es val de procediments poc legals per investigar, motiu pel qual ha estat expedientat per part de l’associació de detectius privats i expulsat del col·legi professional; un nou succés ho trastoca tot, la violació d’Adela, filla del diputat Martí, qui a partir d’aquest fet es transforma i comença a planejar una revenja, la qual farà que els implicats en la violació vagen caient un per un; aquesta vegada el cos policial troba un desllorigador dels antecedents i gràcies a l’ajut d’alguns veïns, pot anar lligant caps i així tancar el cercle o com rumia el propi diputat Martí «havia comprés que era el comissari Tudela el que ara havia mogut finalment la reina i li havia fet escac i mat».

      Joan Pla ha dit en múltiples ocasions que, per aprovisionar-se de l’argument d’una novel·la, la premsa li subministra en un cinquanta per cent la imaginació que li cal com a escriptor, altra cosa és posar-se a escriure i fer-ho amb l’estil i la trajectòria de sobres coneguda de l’autor. Però també és veritat que el seu compromís amb el país, en el qual viu, centrat en Borriana, s’allarga en bona mesura a la resta de les comarques de Castelló, i si convé a...

Si vols llegir més:


 

Torna al BLOC


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada